El restaurant sense nom

Un dels punts àlgids d'aquest retrobament amb Berlin però també de tot el viatge ha estat aquesta nit, màgica i amb tot l'encant que es pugui somiar per a una vetllada improvisada.

A la cantonada de Reichenbergerstrasse amb Glogauerstrasse ens hem trobat amb la Esther, filla d'una clienta habitual de ma mare a la perruqueria. Díficil d'explicar amb paraules l'ambient tènue, quasi tètric, amb la que la quasi inexistent il.luminació a base d'espelmes omplia la estança i impregnava les parets velles, esquerades i polsoses de l'espai.

Amb el seu estil desenfadat i acollidor, la Esther ens ha recomanat alguns plats, certament deliciosos, i ens ha presentat a una bona collita d'amics.

Primer de tot hem pogut conèixer al seu company, el Jan, actor i director de cinema que en l'actualitat sembla estar promocionant per diferents països el seu migmetratje. Una persona afable i cordial amb la que, sense conèixer-nos de res, hem tingut una molt agradable conversa al voltant de mil i un temes. Amb aquell esperit bohemi dels que es dediquen al món de l'espectacle, rematat amb les obligatòries i quasi reglamentàries ulleres de pasta negra, ens ha deixat una magnífica impressió.

També ens han presentat a tot un personatge, l'Axl, amb més pinta de liderar un grup punk que del que realment fa, també lligat amb la música: tocar el contrabaix a la Radio Symphonic Orchestra de Berlin.
I després hem conegut a l'afamat (de fam, no de fama) futbolista Benjamin, que no tenia cap problema en endrapar-se les sobres de qualsevol plat que passés per davant dels seus ulls, a les empàtiques i properes Hannah i Rebecca, amb les que hem compartit del.liberacions sobre els Berlinesos, els Alemanys, etc. i, finalment, la Esther ens ha presentat al Josep Maria, un català instalat a la capital alemanya des de fa sis anys amb prou palique com per quasi arribar-nos a convèncer de seguir els seus passos i mudar-nos aquí. Amb aquest últim hem estat una llarga estona, rient, al.lucinant amb les seves anècdotes i apuntant-nos el seu telèfon per si mai ens ha de donar un cop de mar i, cito textualment, endollar-nos com a ajudants de cuina :-)

Mentrestant, cal mencionar que el Benjamin, DJ oficial aquella nit, punxava una fantàstica selecció musical que encara ha enaltit més la experiència.
Ha estat el llaç final a una vetllada preciosa, diferent, espontània i molt social que ens ha deixat molt impressionats a tots dos.

El camí de tornada a casa del Harald, caminant sense presses pels camins deserts de Kreuzberg ha estat una magnífica experiència, relaxant alhora que feliç, rememorant tots els moments de la vetllada més inesperada en el restaurant sense nom.