Dos vagabunds i un destí

Em sento especialment feliç de saber que hem descobert la "nostra" manera de viatjar. Després de cinc anys de sequera, l'esperit sembla el més adequat per abordar les jornades amb la deixadesa del que no vol altra cosa que descobrir la bellesa dels llocs que trepitja sense més guia que l'atzar i sense més intenció que la de ser honest amb si mateix.

La jornada ha començat plujosa, grisa i prou fosca com per anyorar el bon temps i les calors. Hem tornat a passejar per les avingudes amplíssimes de la ciutat sense mur, rememorant temps passats, passejades mai oblidades i deixant-nos obligar per la pluja a fer cafès i xocolates ben ardents.

Cap a migdia hem arribat a la primera novetat berlinesa d'aquesta segona visita: el nou monument a l'holocaust jueu. Es aquesta una estructura impresionant de centenars de pil.lars monolítics de diferents alçades que, alineats en una immensa esplanada, formen tota una graella laberíntica que convida a perdre's.
La sensació, un cop capbussat dins de les onades granítiques de formigó, és d'aclaparament. La meteorologia hi col.laborava ampliament, descartant qualsevol tipus d'esperança. Les gotes de pluja rodolaven sincopades per la rugositat de les pedres, simbolitzant efímerament poder la tristor de la barbàrie.

La curiositat ens ha portat a encaminar-nos cap a la Potsdamer Platz. El primer cop que vam ser-hi no era més que un inmens i inacabable descampat farcit de grues plantades per tot arreu. Aquest cop però, un magnífic complex lúdic s'erigeix metal.licament, allà on només hi havien bastides i turonets de terra remoguda. La ciutat, definitivament, ha canviat. Totes aquelles grues que adornaven els horitzons berlinesos ara fa cinc anys s'han esvaït per deixar pas a construccions moderníssimes, vorejant la virgueria; mastodonts d'acer que s'arrapen a l'asfalt per demostrar la grandesa capitalicia de la nova Berlin.

La descoberta del dia, però, encara estava per arribar. Seguint el nostre caminar erràtic, hem arribat a la Biblioteca Nacional. Ens hi hem endinsat per descobrir que era just aquí on en Wim Wenders va rodar una mítica escena de la meravellosa "Cel sobre Berlin". Per aquestes plataformes blanquinoses unides per escales i entorxades per làmpares extraterrestres passejava en Bruno Ganz transformat en àngel, vorejant les taules, esquivant sempre a última hora el contacte dels humans.
Envoltats de coneixement i nostàlgia fílmica, hem vagarejat suaument pels racons de la biblioteca, com fantasmes, deixant que la sensació quallés dins nostre.

I finalment, des d'un internet café, intentem lligar caps en el nostre únic destí, Venècia, en el que no tenim encara allotjament.

Aquesta nova manera de viatjar, deixar-se portar, permetre's el luxe de no tenir més destí que l'espiritual, em deixa una sensació d'intensa il.luminació. No es tracta de dirigir-se als llocs, sinó d'arribar-hi per sorpresa. No només evites repetitius trajectes amb transport públic sinó que et queda finalment la sensació d'haver estat escollit pel propi lloc com a depositari de la seva descoberta.