Uno, dos, tres, catorze!

Després d'una primera setmana de viatge força calmada, pautada pels ritmes que marcava la Laura, el crit d'inici dels concerts d'U2 també marca el començament del que considero el meu veritable viatge.

Després d'una llarguíssima estona d'espera, atropellats física i verbalment per altres fans, en Bono donà l'embranzida definitiva a un estiu impregnat de música rock.
Tot i agradar-me molt la música, no m'he prodigat massa com a fan i, per tant, he acudit a pocs concerts. Es per això que hi vaig arribar amb força por, dubtes i desconfiança al respecte de com podia arribar a gaudir de l'espectacle.
Poder van ser els quatre d'Irlanda; poder els centenars de milers de decibels que recobrien els nostres cossos i cruixien els tímpans; poder van ser les 80.000 ànimes despreocupades que botaven sincopadament aixecant els braços i venerant les divinitats properes; fos el que fos, em vaig deixar anar des del primer moment sense preocupar-me ni un moment per res. Més que una desconnexió, va ser una apagada general, la rúbrica perfecte d'una temporada dibuixada a mà alçada prenent com a models el millor dels somnis. De sobte, amb els falsets, els batecs, els ecos i les bafarades de passió, van desaparèixer les classes, els clients, els problemes, les pors per deixar pas a l'esperança, el plaer i la intuició de temps millors per venir.

Definitivament, sense més, "Uno, dos, tres, catorze!".