Viena, l'hotel sorpresa i l'anniversari

Amb els trolleys traquetejant sorollosament per les llambordes vieneses hem anat cercant la que, en teoria, és l'adreça del Peter i la Ana. Això és el que li he fet creure a la Noe per tal de que no descubreixi el regal sorpresa que li he preparat per aquest novè anniversari.
Li he dit la adreça sencera, amb nom de carrer i nombre inclosos, per tal de no aixecar sospites i se li ha quedat la cara esglaïada en descobrir que el número coincidia amb el de l'hotel.
Li ha fet molta il.lusió, d'això no hi ha cap dubte.

El bon temps ens ha acompanyat en aquests primers dos dies a Viena, tot esperant per anar a visitar al Tom i la seva familia. Hem aprofitat per anar a veure el mític fris Beethoven de Klimt, que a la Noe li feia moltíssima il.lusió, per visitar el mític Prater on, no ens n'hem sabut estar, hem pujat a la famosa Riesenrad, aquella nòria tan protagonista de El tercer hombre, i també hi ha hagut temps, perquè no dir-ho, per descobrir que el nivell de vida Vienès no és precisament auster.

Viena és una ciutat ample, inmensa, quasi insultantment majestuosa. La llum rebota damunt de façanes blanquinoses extenses i enlluernadores. Cada cantonada és un impacte més, cada cop els edificis et semblen més grans i ampulosos.
Difícil encaixar bé aquests excessos arquitectònics en contrast amb la grandesa grisosa y poc polida de Berlin; aquests edificis semblen òrfans d'ànima i d'habitants.

Bye, Bye, Berlin

Com no podia ser d'una altra manera, avuí que marxem d'aquesta il·luminadora ciutat el sol llueix com mai en els darrers dies. El pati de darrera de casa de'n Harald brilla esplendorosament.

Abans de fer via cap a l'aeroport ens hem despedit del Harald amb un esmorzar acompanyat de agradable conversa. Com no, aquest cop tampoc no ha pagat ell :-) Aquest cop ja ho ha fet de manera més directa, entonant la ja mítica frase "I guess you won't let me invite you". Tindrà pebrots el païo!

Això si, hem pogut fer-li una foto per la posteritat a lloms de la seva flamant moto, adquirida aquest matí mateix. No li ha costat massa posar cara de velocitat, tot sigui dit però, en qualsevol cas, ens ha deixat un magnífic record fotogràfic.

El restaurant sense nom

Un dels punts àlgids d'aquest retrobament amb Berlin però també de tot el viatge ha estat aquesta nit, màgica i amb tot l'encant que es pugui somiar per a una vetllada improvisada.

A la cantonada de Reichenbergerstrasse amb Glogauerstrasse ens hem trobat amb la Esther, filla d'una clienta habitual de ma mare a la perruqueria. Díficil d'explicar amb paraules l'ambient tènue, quasi tètric, amb la que la quasi inexistent il.luminació a base d'espelmes omplia la estança i impregnava les parets velles, esquerades i polsoses de l'espai.

Amb el seu estil desenfadat i acollidor, la Esther ens ha recomanat alguns plats, certament deliciosos, i ens ha presentat a una bona collita d'amics.

Primer de tot hem pogut conèixer al seu company, el Jan, actor i director de cinema que en l'actualitat sembla estar promocionant per diferents països el seu migmetratje. Una persona afable i cordial amb la que, sense conèixer-nos de res, hem tingut una molt agradable conversa al voltant de mil i un temes. Amb aquell esperit bohemi dels que es dediquen al món de l'espectacle, rematat amb les obligatòries i quasi reglamentàries ulleres de pasta negra, ens ha deixat una magnífica impressió.

També ens han presentat a tot un personatge, l'Axl, amb més pinta de liderar un grup punk que del que realment fa, també lligat amb la música: tocar el contrabaix a la Radio Symphonic Orchestra de Berlin.
I després hem conegut a l'afamat (de fam, no de fama) futbolista Benjamin, que no tenia cap problema en endrapar-se les sobres de qualsevol plat que passés per davant dels seus ulls, a les empàtiques i properes Hannah i Rebecca, amb les que hem compartit del.liberacions sobre els Berlinesos, els Alemanys, etc. i, finalment, la Esther ens ha presentat al Josep Maria, un català instalat a la capital alemanya des de fa sis anys amb prou palique com per quasi arribar-nos a convèncer de seguir els seus passos i mudar-nos aquí. Amb aquest últim hem estat una llarga estona, rient, al.lucinant amb les seves anècdotes i apuntant-nos el seu telèfon per si mai ens ha de donar un cop de mar i, cito textualment, endollar-nos com a ajudants de cuina :-)

Mentrestant, cal mencionar que el Benjamin, DJ oficial aquella nit, punxava una fantàstica selecció musical que encara ha enaltit més la experiència.
Ha estat el llaç final a una vetllada preciosa, diferent, espontània i molt social que ens ha deixat molt impressionats a tots dos.

El camí de tornada a casa del Harald, caminant sense presses pels camins deserts de Kreuzberg ha estat una magnífica experiència, relaxant alhora que feliç, rememorant tots els moments de la vetllada més inesperada en el restaurant sense nom.

Vagarejant pels records

Pels voltants de la Alexanderplatz, seguint les vies del tramvia que en el seu dia ens portava a casa la Gritta o la Dagnija Stöeppler, s'arriba al metro elevat de Hackesher Markt. La estació dona nom al petit mercat de paradetes variades que s'exten pels voltants dels murs que eleven les vies. Sempre és un plaer passejar per aquest barri, plè de vida quotidiana.

Ens hem deixat portar cap a on, probablement, ens volien dirigir, el Jackescher Höfe, aquell conjunt d'edificis anellats pels seus patis interiors accessibles on s'entaforen botigues diverses. Una de les més curioses és la dedicada als Ampelmanns, aquells graciosos homenets verds i vermells que decoren les senyals dels semàfors.
Aquests semàfors eren els que es podien trobar abans de la caiguda del mur a la part Est de Berlin. Amb la unificació, el govern, entestat en fer oblidar el més aviat possible el passat, va engegar un cúmul de mesures per eradicar els signes d'identitat de la vella part Est de la ciutat. Entre les defuncions, els Ampelmanns.
Afortunadament, la pressió social va aconseguir aturar-ho i encara avuí en dia se'n poden trobar repartits per la ciutat, ara ja convertits en una de les senyes d'identitat turística més clares del nou Berlin obert al mon.

Així doncs, en aquesta botiga tan extremadament especialitzada podies trobar des de reproduccions en miniatura, clauers, enganxines, imans per la nevera, samarretes i innombrables endergues més per aquell qui volia endur-se'n un record original.

En els mateixos patis interiors, encisadors per la originalitat de la ubicació així com pel tempo pausat que els presideix, hem tornat a aquella terrassa estratègicament ubicada prop de l'entrada on, ara fa tants anys, una Noe amb el cabell vermell i curt s'amorrava a un tassó de cafè en llet buscant la calor que la meteorologia no li brindava.

En sortir del Hackescher Höffe hem seguit gaudint de la zona, entrant a botigues curioses de mobles impossibles deixant-nos imbuir del tarannà Berlinés que tant de bé ens ha fet aquests dies.

Concert glamourós

En Harald ens ha proposat anar a un concert al Concert Hall de Berlin. Per descomptat, hem pagat nosaltres. Es veu que cada estiu fan una sèrie de concerts executats per orquestes formades per joves músics; bé, més que joves, nens. Ens ha semblat una molt bona ocasió de fer alguna cosa diferent i aturar-nos una estoneta dins la nostra atrafegada estada a Berlin per escoltar bona música.

El Concert Hall semblava una mena de Gran Via 2 sense "quinquis". La música, sense ser fantàstica, ha estat prou bé. I veure els nanos tocar d'aquella manera, amb aquelles ganes, ens ha donat molt bon rotllo.

A la sortida, en Harald ens ha proposat d'anar a sopar a un Indi prop de casa. Allà hem degustat algunes especialitats picantones i d'un ioghurt impronunciable que ens ha ajudat a "tirar avall".
Com sempre, les converses amb el Harald no son les més fluides, pero sense ser mai del tot incòmodes. Converses oblidables però sempre amb un tò amical i prudent que reconforta.

Dos vagabunds i un destí

Em sento especialment feliç de saber que hem descobert la "nostra" manera de viatjar. Després de cinc anys de sequera, l'esperit sembla el més adequat per abordar les jornades amb la deixadesa del que no vol altra cosa que descobrir la bellesa dels llocs que trepitja sense més guia que l'atzar i sense més intenció que la de ser honest amb si mateix.

La jornada ha començat plujosa, grisa i prou fosca com per anyorar el bon temps i les calors. Hem tornat a passejar per les avingudes amplíssimes de la ciutat sense mur, rememorant temps passats, passejades mai oblidades i deixant-nos obligar per la pluja a fer cafès i xocolates ben ardents.

Cap a migdia hem arribat a la primera novetat berlinesa d'aquesta segona visita: el nou monument a l'holocaust jueu. Es aquesta una estructura impresionant de centenars de pil.lars monolítics de diferents alçades que, alineats en una immensa esplanada, formen tota una graella laberíntica que convida a perdre's.
La sensació, un cop capbussat dins de les onades granítiques de formigó, és d'aclaparament. La meteorologia hi col.laborava ampliament, descartant qualsevol tipus d'esperança. Les gotes de pluja rodolaven sincopades per la rugositat de les pedres, simbolitzant efímerament poder la tristor de la barbàrie.

La curiositat ens ha portat a encaminar-nos cap a la Potsdamer Platz. El primer cop que vam ser-hi no era més que un inmens i inacabable descampat farcit de grues plantades per tot arreu. Aquest cop però, un magnífic complex lúdic s'erigeix metal.licament, allà on només hi havien bastides i turonets de terra remoguda. La ciutat, definitivament, ha canviat. Totes aquelles grues que adornaven els horitzons berlinesos ara fa cinc anys s'han esvaït per deixar pas a construccions moderníssimes, vorejant la virgueria; mastodonts d'acer que s'arrapen a l'asfalt per demostrar la grandesa capitalicia de la nova Berlin.

La descoberta del dia, però, encara estava per arribar. Seguint el nostre caminar erràtic, hem arribat a la Biblioteca Nacional. Ens hi hem endinsat per descobrir que era just aquí on en Wim Wenders va rodar una mítica escena de la meravellosa "Cel sobre Berlin". Per aquestes plataformes blanquinoses unides per escales i entorxades per làmpares extraterrestres passejava en Bruno Ganz transformat en àngel, vorejant les taules, esquivant sempre a última hora el contacte dels humans.
Envoltats de coneixement i nostàlgia fílmica, hem vagarejat suaument pels racons de la biblioteca, com fantasmes, deixant que la sensació quallés dins nostre.

I finalment, des d'un internet café, intentem lligar caps en el nostre únic destí, Venècia, en el que no tenim encara allotjament.

Aquesta nova manera de viatjar, deixar-se portar, permetre's el luxe de no tenir més destí que l'espiritual, em deixa una sensació d'intensa il.luminació. No es tracta de dirigir-se als llocs, sinó d'arribar-hi per sorpresa. No només evites repetitius trajectes amb transport públic sinó que et queda finalment la sensació d'haver estat escollit pel propi lloc com a depositari de la seva descoberta.

Retrobada amb Berlin

Tot just hem aterrat a Berlin, la ciutat que ens va estimar tant ara fa cinc anys, i ja ens hem perdut. La combinació d'autobusos i metros ens ha deixat tirats a les hores que hem arribat. Finalment hem hagut d'agafar un taxi per arribar a casa de'n Harald. És un noi molt maco tot i que amb unes maneres un pel especials. No només sempre et dona la sensació de que està cohibit sinó que, en realitat, ho està de debò. Ens ha anat bé doncs nosaltres tampoc no estavem del tot còmodes al principi, així que les pors s'han esvaït ràpida i mutuament.

Li hem portat, com a ofrena per la seva hospitalitat, uns carquinyolis. I calia ser allà per veure la cara que ha posat en intentar donar-li la primera mossegada. La solució que en Harald ha trobat a la constitució ferma dels carquinyolis ha esta...sucar-los en un suc de taronja!

La habitació està prou bé, tot i que té més vida que el mercat de la Boquería un dilluns al matí. La Noe intenta tranquilitzar-me dient que si hi ha aranyes no hi haurà mosquits. La neteja, definitivament, no és el fort de'n Harald.

Uno, dos, tres, catorze!

Després d'una primera setmana de viatge força calmada, pautada pels ritmes que marcava la Laura, el crit d'inici dels concerts d'U2 també marca el començament del que considero el meu veritable viatge.

Després d'una llarguíssima estona d'espera, atropellats física i verbalment per altres fans, en Bono donà l'embranzida definitiva a un estiu impregnat de música rock.
Tot i agradar-me molt la música, no m'he prodigat massa com a fan i, per tant, he acudit a pocs concerts. Es per això que hi vaig arribar amb força por, dubtes i desconfiança al respecte de com podia arribar a gaudir de l'espectacle.
Poder van ser els quatre d'Irlanda; poder els centenars de milers de decibels que recobrien els nostres cossos i cruixien els tímpans; poder van ser les 80.000 ànimes despreocupades que botaven sincopadament aixecant els braços i venerant les divinitats properes; fos el que fos, em vaig deixar anar des del primer moment sense preocupar-me ni un moment per res. Més que una desconnexió, va ser una apagada general, la rúbrica perfecte d'una temporada dibuixada a mà alçada prenent com a models el millor dels somnis. De sobte, amb els falsets, els batecs, els ecos i les bafarades de passió, van desaparèixer les classes, els clients, els problemes, les pors per deixar pas a l'esperança, el plaer i la intuició de temps millors per venir.

Definitivament, sense més, "Uno, dos, tres, catorze!".

Sorpresa a Amsterdam

Amsterdam ens ha acullit un dia més, el darrer de la nostra etapa holandesa, amb els braços oberts. Després de dormir a casa de'n John (el mudito) i de'n Philippe a les afores de la ciutat (una pena no haver pogut estar amb ells més estona), hem encarat el nostre primer dia sols amb l'ànim que ens ha d'acompanyar al llarg del viatge. Passejades sense rumb, cafés a tothora, dinars a destemps i ulls oberts de bat a bat per encaixar totes les batzegades amb que l'escenari ens obsequia.

La casualitat ha volgut que ens topessim de front amb una sorpresa inesperada. Tot d'una, batecs musicals, cúmuls de gent entaforada als ponts d'un dels canals principals i olor de festa. Ens hi acostem, esmunyint-nos entremig de la gentada per descobrir una desfilada de barques pels canals. En John i en Philippe ja ens havien advertit que era el cap de setmana de l'Orgull Gay i és precisament en honor d'aquest col.lectiu que se celebra aquesta festassa.

Les barcasses embussen el pont on som situats. Porten al damunt desenes de persones, joves i no tant joves, gays i no tant gays, alguns/es disfrassats/des, totes amb música discotequera que retrona contra les façanes. Algú dispara confetti, la gent xiscla embogida. Aquesta gent té un Orgull de lo més festiu.

És un magnífic punt final a la primera etapa del nostre viatge. Una etapa marcada per l'amistat, la Laura i per una ciutat disenyada per a gent com nosaltres.

Escapada a Amsterdam

Aprofitant que avuí el Marc té festa, hem fet una escapadeta a Amsterdam, la Guada, la Noe i jo.
Hem caminat molt i elles han tingut la oportunitat de tornar, molts anys després, a Leidseplein, on, de joves, havien fet una escapada que va marcar les seves vides.

És aquesta un plaça que supura vida i diversió. Molta gent jove, molts turistes, músics de carrer i infinitat de terrasses de bar apilades, amuntegades unes contra les altres.
Els tranvies, sincopadament, marquen el ritme accelerat d'una ciutat damunt la qual és un plaer deixar-se portar.
L'aigua, en general, té aquella propietat encisadora que tot ho transforma. Els canals d'Amsterdam son braços d'aigua calma que abraçen illes de cases pintoresques, totes tallades sota el mateix patró, combinant els colors més llampants amb les teulades més obliques.

Ens hem aturat a una botiga particular; especialitzada en botons. No és que siguem fans entusiastes de la "botoneria", però la veritat és que l'aspecte de la botiga convidaba a mirar-se-la de més aprop per apreciar les colorides estanteries de botons en formació.

Una escapada necessària, en definitiva, i gaudida fins al moll de l'os gràcies a una ciutat que es deixa estimar.

Excursió amb la "furgo"

Si hi portés dibuixades flors multicolors, seria la de l'Scooby Doo; si hi hagués tanques de sang seria la de La Matanza de Texas. Però no, és la furgo del Marc i la Guada, una cafetera encantadora amb menys rodes de les que necessita i més accesoris a dins que la central d'Ikea.

Embarcats en la furgoneta (el Marc em va assegurar que encara no té nom) vam començar una travessia diurna pels voltants d'Alphen, sota un cel de clapes grisoses i plujes reincidents. L'objectiu, de fet, era fer un picnic, però la meteorologia aquest cop no ens ho va permetre.

Tot i així, el trajecte va ser esclaridor. A Holanda no fa massa sol :-) per si a algú se li havia oblidat.
Pel camí ens vem creuar amb granjes, espais oberts verdíssims, revols perillosos que la "furgo" vorejava sacsejant-se esvolotadament, canals habitats per barquetes que lliscaven dolçament sota la pluja i ponts de particulars als que els mariners havien de pagar si volien passar-hi per sota.

Si el sol no fós tan tímid aquí, aquest seria un veritable paradís terrenal per viure-hi. I si a més tens una "furgo" extremadament "cool", millor. Seràs l'enveja de tots els veïns i podràs sentir-te un expedicionari atrevit sense allunyar-te de casa.

El temps dilatat

Els dies passen més lentament al Nord. El temps no acompanya i les presses s'amaguen entre els núvols. Però quan, a mitja tarda, el sol llueix, tebi però constant, s'escau una xerrada oberta i confiada a la terrassa, prop dels dominis de la "conejn".

Mentre intercanviem opinions, records, desitjos i sospirs, la Guada cuina a l'interior el sopar que servirà amb tanta delicadesa com sempre.

Els nostres dies a Alphen s'esgoten. Cal començar a fer via en solitari cap a Amsterdam.

Una habitación con vistas

Tot just instalats a casa dels Boliers ens n'adonem de que les vistes de la nostra habnitació donen al riu on, de tant en tant, barquetes i barcasses es passegen harmoniosament. Hi hem vist passar, fins i tot, un veler!

Com no ens podiem esperar una altra cosa, la Guada ens ha preparat una habitació absolutament acollidora, adornada amb uns presents ben dolços i molta cura. És un sol!

Amsterdam

Ja som aquí! Ha començat el nostre viatge de l'estiu! I, cal dir-ho, ens han rebut amb els braços oberts, molt especialment una preciositat de nom Laura.

Escrivia en el meu diari personal que, com algú va dir un cop, "En un viatge, el que va no és mai el mateix que torna". Així que espero que, en tornar, no ens reconegui ni la mare que ens va parir. :-)